TALENT ARTESÀ: Jordi Aguilera

Bòbila Aguilera és una empresa familiar fundada el 1930. Com ha estat per a tu assumir el relleu com a cinquena generació i què t’ha aportat aquesta herència?

De fet, l’origen és anterior al 1930. En contra de tot pronòstic i de qualsevol idea de “camí fàcil”, vaig continuar el negoci més per orgull que no pas per una vocació hereva clara… i també perquè hi havia una realitat que no es podia ignorar. Amb el temps, però, aquesta herència s’ha convertit en responsabilitat i en una manera molt concreta d’entendre la feina.

Autodidacte i hereu d’un saber fer centenari: com conviuen tradició i recerca personal en el teu dia a dia?

Un es pot quedar assegut fent rajoles esperant que tot caigui sol, que algun dia toqui la loteria, o queixar-se constantment. En el meu cas he optat per una altra via: invertir molts diners en manteniment i treballar molt.

Actualment estic substituint els antics cremadors de fuel per cremadors de sòlids adaptats a polpa d’oliva i combustibles similars. M’està portant molta feina, maldecaps i diners, però confio que a finals d’any podré dir que ja no faig servir combustibles fòssils. No ho faig per cap etiqueta ni perquè hagi rebut ajudes, sinó perquè crec que és el camí que toca.

La matèria primera és clau en el teu treball. D’on provenen les terres que utilitzeu i quins components tenen? Què les fa especials?

La matèria primera per fer les peces és aigua i terra. L’aigua prové de la font de la mateixa finca. Pel que fa a la terra, utilitzo llicorella del nostre terral, barrejada amb argiles de terrals pròxims que comprem. Treballem principalment amb dos colors, negre i vermell, que donen diferents tonalitats a les peces.

També és clau el combustible per a la cocció: polpa d’oliva provinent d’una empresa de les Borges Blanques.

Treballes amb un forn Hoffmann de més de 100 anys. Què aporta aquest forn al caràcter, la qualitat i la durabilitat dels materials que produïu?

És la clau de la bòbila, tot i que sovint em comporta jornades de gairebé 30 hores seguides treballant. Les ceràmiques que han perdut els forns originals, per mi, han perdut part de la seva essència i s’han abocat del tot a l’automatització.

El forn Hoffmann dona una cocció excel·lent i unes tonalitats inconfusibles. Necessita, això sí, una cura molt gran i una manera d’enfornar molt característica. És la part més feixuga: col·locar peça a peça dins el forn, una a una, i després treure-les. Però també és el que dona caràcter real al producte.

Produïu totxos, toves, rajoles i pitxolins artesanals. Quin diries que és el principal valor diferencial respecte als materials industrials?

Molta gent pensa que si un producte està fet de manera industrial té més qualitat. Jo crec que és just al revés. Nosaltres oferim qualitat, diferenciació i personalitat. Parlem de luxe en el sentit d’exclusivitat, personalització, valor artístic i també sostenibilitat. I tot això, encara, a uns preus molt continguts pel que representa el producte.

Treballes també amb clients de França. Com us han conegut i què busquen quan trien materials artesanals com els vostres?

Treballo per a un dels estudis d’arquitectura més reconeguts d’Europa, i també amb professionals catalans —tot i que aquí sovint ens costa posar en valor el que tenim a casa.

A França i a prop de la frontera hi ha una cultura molt arrelada de l’artesania i de l’estètica vinculada als materials tradicionals. Busquen autenticitat, caràcter i una manera de construir que no sigui estàndard ni impersonal.

Dius sovint que sou “els últims mohicans” d’un ofici que va a contracorrent. Què significa per a tu mantenir viu aquest saber fer avui?

M’agrada portar la contrària i ser diferent. De camins fàcils i uniformes ja n’hi ha molts. Mantenir viu aquest ofici és, en part, una manera de defensar una altra manera de fer les coses.

Quina és la part més difícil del teu ofici actualment? I la més gratificant?

La part més difícil és que sovint se’ns tracta com una empresa qualsevol, amb totes les càrregues i exigències que això comporta, quan la realitat d’un taller artesanal és molt diferent. I, si hi penso una mica més, també hi ha la part física: és una feina dura, i això es nota amb els anys. Tot i així, amb 43 anys encara em considero un “jovincell”.

La part més gratificant és veure que la feina té retorn, que el que fem té valor per als clients i que el projecte es manté viu.

Com veus el futur de l’artesania vinculada a la construcció i la ceràmica tradicional?

En l’àmbit de la construcció ho veig complicat. Tot i així, també és cert que està creixent la bioconstrucció i l’interès per materials naturals, i aquí hi pot haver un espai.

Pel que fa a la ceràmica tradicional en general, crec que sempre hi haurà gent que valorarà treballar amb fang i objectes fets a mà, encara que sigui per motius molt diferents dels que mouen la construcció.

Què suposa per a tu formar part del col·lectiu d’ARTISANIA?

És un projecte molt interessant que engloba molts gremis. Hi veig activisme, energia i recorregut. Crec que és important que les institucions hi creguin més i hi destinin més recursos, perquè al final moltes coses també depenen d’això.

Per a mi és un pas important i estic molt content de formar-ne part, tot i que no sempre puc participar en tot el que m’agradaria.

Amb quins valors d’ARTISANIA t’identifiques més?

Amb el que diu la paraula mateixa: artesania i territori. Posar en valor els oficis, el saber fer i l’arrelament al lloc.

Quin és el titular que t’agradaria llegir a la premsa?

Més que un titular concret, m’agradaria llegir notícies que reconeguessin la feina dels oficis artesans, que es valori la gent que manté viu un saber fer tradicional i que es doni visibilitat real a projectes com el nostre.