TALENT ARTESÀ: Jordi Valiente
Hi ha oficis que comencen molt abans d’aprendre a dominar una eina. En el cas de Jordi Valiente, la fascinació per la forja va néixer de petit, observant les portes, els carros i les peces de ferro treballades que trobava al seu entorn i preguntant-se com era possible que un material tan dur pogués transformar-se en formes tan diverses.
El seu pas per l’escola de forja de Ramon Recuero, a Toledo, va marcar un abans i un després en la seva trajectòria. Allà va aprofundir en les tècniques de l’ofici, però també va descobrir la importància de transmetre'l i divulgar-lo. Després va crear la Fornal del Lleó, a Capellades, un taller des d'on, a més de treballar la forja, compartia els seus coneixements amb altres persones interessades en aquest ofici.
La pandèmia va obligar a en Jordi a abandonar el seu projecte i ara treballa en el manteniment industrial, però no ha abandonat el seu somni: recuperar un petit taller, aquest cop, al seu actual lloc de residència; La Llacuna. Tornar a tenir el foc, el ferro i l’aigua en un espai privilegiat de la seva vida. I, sobretot, apropar la forja a les noves generacions.
Quan recordes què et va cridar l’atenció de la forja per primera vegada?
És una cosa que em ve de petit. Abans hi havia moltes més forges, carros, portes i elements de ferro forjat. Sempre m’havia cridat molt l’atenció veure com un material tan dur podia arribar a tenir aquelles formes.
Em preguntava com havien aconseguit transformar aquell ferro, com l’havien treballat fins a convertir-lo en una peça determinada. Quan vaig descobrir que era un ofici i que hi havia persones que es dedicaven a fer-ho, vaig pensar que era una cosa que m’agradaria molt.
La teva formació amb Ramon Recuero, a Toledo, va marcar un abans i un després. Què va significar aquella experiència?
Va ser un abans i un després de la meva vida professional. Fins aquell moment era una inquietud, però a Toledo tot això va començar a agafar una forma professional.
Vaig tenir la gran sort de poder entrar en el projecte de Ramon Recuero i formar part de la primera promoció de futurs mestres del segle XXI. Per mi va ser com per a un alpinista fer un cim de 8.000 metres: un somni fet realitat.
Més que una anècdota concreta, el que conservo és sobretot el sentiment d’haver format part d’aquell projecte. Va ser una empenta enorme i una experiència que em va marcar profundament.
Què ha de saber un bon forjador més enllà de dominar les eines, el foc i el metall?
Primer de tot, has de provar-ho. És un ofici que o t’agrada o no t’agrada. Quan ho proves és quan realment descobreixes si és per a tu.
També has de conèixer les teves capacitats i saber fins on pots arribar. I, sobretot, has de tenir molt present que és un ofici que requereix moltíssim temps.
Una gran part de l'aprenentatge consisteix a provar coses fins que finalment surten. Abans de fer una peça ben resolta, n’has fet moltes que no han funcionat. Per exemple, abans que et surti una bona rosa de Sant Jordi, que és una peça molt típica de la forja catalana, n’hauràs fet molts de «xurros».
Però és precisament així com s’aprèn. Sempre pots millorar i sempre vas millorant. I cap peça és exactament igual quan està feta a mà.
Parles de la forja gairebé com una forma d’alquímia. Què et continua fascinant avui d’aquest ofici?
Que contínuament estàs aprenent. Sempre pots descobrir tècniques noves i, a més, van apareixent materials nous que permeten als forjadors contemporanis experimentar i buscar altres camins.
Avui hi ha forjadors que fins i tot treballen el titani. Imagina’t el nivell d’experimentació que això permet!
La forja és un ofici que no s’acaba mai d’aprendre. Sempre hi ha alguna cosa nova per provar.
Després de tornar de Toledo vas crear la Fornal del Lleó, a Capellades. Com va néixer aquest projecte?
La Fornal del Lleó neix directament del que havia après a Toledo. Ramon Recuero no només em va ensenyar la tècnica, sinó també la importància de divulgar l’ofici.
Amb aquests principis vaig crear el meu propi taller. Era un espai on jo treballava, però que també volia utilitzar per transmetre els meus coneixements a altres persones interessades en la forja, sobretot nens i nenes.
Aquest va ser l’origen del projecte.
I el nom de la Fornal del Lleó ve del lloc on estava ubicat el taller. A Capellades hi ha la Font del Lleó, molt coneguda al municipi, i d’aquí en vaig treure el nom.
La pandèmia va interrompre aquell projecte i et va portar cap al manteniment industrial. Com ho vas viure?
El projecte començava a caminar. L’havia presentat al Departament d’Ensenyament, a la Generalitat i a diferents llocs, i havia començat a fer les primeres activitats, anar a escoles i tenir contacte amb famílies.
Començava a tenir alumnes i fins i tot pares que em deien que els seus fills estaven interessats en l’ofici. Però va arribar el març del 2020 i tot se’n va anar en orris.
No podia tenir contacte amb la gent, la gent no podia venir al taller i jo acabava de començar el projecte. Per poder sobreviure a aquella situació vaig haver de canviar de direcció i vaig començar a treballar en serveis de manteniment i mecànica industrial.
La forja, però, sempre hi ha estat. Ara que tot s’ha anat normalitzant, torno a tenir ganes i il·lusió de recuperar aquell projecte, sobretot en la part de divulgació i d’apropar l’ofici a les persones que el vulguin conèixer.
Ara vius a la Llacuna. Quin projecte t’agradaria desenvolupar-hi?
M’agradaria trobar un espai i muntar-hi un petit taller. No necessito una gran nau ni res espectacular. Soc una persona molt austera.
La forja necessita sobretot tres coses: foc, ferro i aigua. Amb això pots fer moltes coses.
La il·lusió que tinc és tornar als orígens on va començar tot, però ara amb tot el coneixement i l’experiència que he acumulat durant aquests anys.
Això sí, ara ho faria amb més peus de plom i pas a pas. No posaria tota la carn a l’olla de cop.
I sobretot m’agradaria que aquest taller servís per apropar l’ofici a les noves generacions. Que els nens i nenes descobreixin que no tot és Instagram, TikTok i pantalles. Que també existeix el treball amb les mans, que és una cosa que no podem perdre.
Quina és la part més difícil de sostenir un projecte artesà avui?
Que la gent hi cregui i que valori el que fas. I, sobretot, que estigui disposada a comprar-ho.
Ens hem acostumat a donar molt valor a determinades coses que estan fetes per màquines i, en canvi, sovint no donem el mateix valor a una peça artesanal.
No parlo només de la forja. Parlo també de la pintura, la ceràmica i tantes altres disciplines. Veiem una peça, en mirem el preu i potser ens sembla cara, però no tenim prou present tot el temps que l’artesà hi ha dedicat, tot el coneixement que hi ha al darrere i els costos que ha hagut d’assumir per poder-la fer.
Cal recuperar aquesta mirada i tornar a valorar el temps i el treball que hi ha darrere d’una peça feta a mà.
Com veus el futur de la forja artesana en un context cada vegada més digital i industrialitzat?
Crec que tecnologia i artesania poden ser compatibles, però abans hem de reeducar la societat perquè torni a valorar l’art en general.
Avui podem veure un vídeo d’un forjador treballant en qüestió de segons. Ens pot impressionar veure com dona cops de martell i transforma el metall, però això no ens permet entendre tot el que hi ha darrere de l’ofici.
Per això crec que és molt important sortir al carrer i ensenyar el que fas. Que la gent et pugui veure treballar, parlar amb tu i descobrir l’ofici directament.
La tecnologia pot ser una eina molt bona per donar-te a conèixer. Pots utilitzar el mòbil per gravar-te, compartir el que fas i arribar a molta gent. Però no hauria de substituir el contacte directe.
Quan una persona veu un artesà treballant pot pensar: «Això ho ha fet aquesta persona i jo també ho podria provar». I aquí és on pot néixer l’interès per l’ofici.
Quin titular t’agradaria llegir algun dia a la premsa?
«L’art, per damunt de la tecnologia.»
Perquè la tecnologia pot fer moltes coses, però no pot substituir la imaginació i la creativitat de l’art.
Pots programar un robot perquè faci una peça en sèrie, però hi ha una part de l’artesania que neix d’una idea, d’una imaginació i de la capacitat de donar forma a allò que has imaginat.
Això és molt difícil de substituir.
I potser aquesta és precisament una de les coses que més hauríem de reivindicar avui: tornar a donar valor a l’art, als oficis i a la capacitat de les persones de crear amb les seves pròpies mans.
