TALENT ARTESÀ: Victòria Rabal

Victòria, la teva trajectòria està profundament vinculada al paper artesanal. Recordes quan aquest material va deixar de ser només un ofici i es va convertir també en una forma de llenguatge i recerca personal?

En el meu cas ha estat un viatge invers. El paper, per a mi, primer va ser llenguatge i molt més tard ofici, perquè jo vaig estudiar Belles Arts i Història de l’Art i, en aquells primers anys, el paper era un suport per treballar, un suport de creació. És a partir de treballar al museu i implicar-me en la producció quan la part de l’ofici m’obre un nou camp d’experiència i coneixement.

Has dedicat molts anys a la formació, la investigació i la innovació al voltant del paper fet a mà. Què és el que encara avui et continua captivant d’aquest ofici?

Em continua captivant la gran versatilitat del paper, tot el que encara em queda per aprendre, les connexions amb la natura, la química, els diferents llocs del món on es continua fabricant paper a mà, el paper com a suport per als artistes... Una infinitat de coses.

La teva feina ha contribuït a portar el paper artesanal més enllà dels formats tradicionals, explorant noves textures, colors i aplicacions. Com conviuen, en el teu treball, tradició i experimentació?

La tradició és necessària com a base del coneixement, tant teòric com pràctic. A partir d’aquí cal experimentar, anar més enllà dels límits, fins i tot desaprendre o donar-se la llibertat de transgredir els processos tradicionals. També és fonamental aprendre dels errors, que molts cops mostren camins inimaginats.

L’artesania sempre té aquestes tres vessants: tradició, experimentació i innovació.

Has treballat en projectes molt diversos, des de creacions per a artistes com Jaume Plensa o Miquel Barceló fins a col·laboracions amb cuiners o marques. Què t’interessa d’aquest diàleg entre artesania i altres disciplines creatives?

Treballar amb artistes és molt enriquidor, és com un pas a dos. L’artista porta un projecte que s’ha d’interpretar i adaptar als processos del paper fet a mà i, alhora, l’artesà proposa camins. És una gran responsabilitat, però també molt satisfactòria, sobretot quan treballes amb artistes amb una trajectòria creativa singular.

Durant molts anys has estat vinculada al Museu Molí Paperer de Capellades, convertint-lo en un espai de referència. Què significa per a tu haver contribuït a preservar i alhora activar aquest patrimoni viu?

Per a mi ha estat un privilegi i un honor haver pogut desenvolupar la meva vida professional al museu. I no només la professional, sinó també un recorregut personal que m’ha connectat amb molts indrets del món, sempre amb el paper com a fil conductor.

En els darrers anys també has treballat en projectes vinculats a la sostenibilitat, l’economia circular o la investigació amb nous materials. Quin paper creus que pot tenir avui l’artesania davant els reptes ambientals i socials actuals?

L’artesania no pot estar al marge de les problemàtiques mediambientals i socials de la societat. Ha de ser conscient i conseqüent amb els temes de reciclatge i les bones pràctiques. Si una cosa ha de tenir l’artesania és honestedat, tant en la qualitat dels materials que utilitza i transforma com en els processos de producció i els residus que genera.

L’artesania, en treballar a petita escala, pot ser molt més àgil a l’hora d’innovar i reutilitzar imaginativament materials en desús. També activa vincles amb col·lectius en situació d’exclusió o amb la gent jove.

Recentment has participat amb Montserrat Carafí en una activitat conjunta dins el programa d’Artisania pels Dies Europeus de l’Artesania. Com vas viure aquesta trobada entre el paper i la ceràmica? Què apareix quan dos oficis dialoguen des de la matèria?

Des de fa molts anys tenia molta curiositat per aquesta vinculació entre el paper i el fang o la porcellana. La possibilitat de fer aquest taller amb la Montserrat Carafí va ser una ocasió fantàstica per aprendre com paper i fang poden treballar conjuntament.

Va ser una experiència molt gratificant i d’intercanvi. Molts dels assistents no havien fet mai paper, i encara menys paper barrejat amb fang. Els resultats van ser molt interessants.

Artisania treballa per connectar i donar visibilitat a l’ecosistema artesà de l’Anoia. Creus que és important que existeixin iniciatives que ajudin a generar xarxa, relat i impuls al sector artesà del territori?

Artisania està fent una feina molt bona i necessària per a l’Anoia. La creació de xarxa i la divulgació de l’artesania a través d’exposicions, tallers i conferències és del tot necessària per als artesans i artesanes de la comarca.

Crec que una cosa important és la constància: que cada any hi hagi un seguit d’activitats al voltant de l’artesania i que els artesans se sentin interpel·lats a participar-hi a través de tallers, visites i altres propostes que es repeteixin i consolidin.

I en aquesta mateixa línia, què creus que encara caldria reforçar o impulsar perquè l’artesania tingui més visibilitat i reconeixement a la comarca?

L’ideal seria disposar d’un espai expositiu permanent o que el comerç d’Igualada comercialitzés més producte artesà. També caldria incentivar la relació entre artesania i indústria.

La teva trajectòria ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Artesania 2023. Com vas viure aquest reconeixement? Què va significar per a tu a nivell personal i professional?

Un premi sempre és un motiu d’alegria i satisfacció, perquè representa una valoració pública de la feina feta. Alhora, i no menys important, és un impuls per continuar treballant amb il·lusions renovades.

La relació entre paper, memòria i creació també apareix d’una manera molt contemporània en el projecte Paper Tears, seleccionat per a la Biennal de Venècia 2026, en què participa la teva filla, Claudia Pagès Rabal. Com vius aquesta reinterpretació del patrimoni des d’una nova generació i des del llenguatge de l’art contemporani?

La veritat és que és un plaer veure com les noves generacions d’artistes tenen aquesta capacitat de rellegir el patrimoni en clau creativa contemporània i oferir-nos una nova mirada i reflexió sobre el present.

La Clàudia va créixer pràcticament al museu-molí; per a ella, el paper i les filigranes formen part de la seva experiència vital. Paper Tears posa de relleu que els museus som reservoris de coneixement i patrimoni on els artistes poden trobar material per als seus projectes de creació contemporània.

El projecte pren com a punt de partida l’arxiu de filigranes que conserva el museu, algunes datades des del segle XV, i les connecta amb la contemporaneïtat transformant-les en signes de llum. El discurs que genera la reinterpretació d’aquests signes d’un món antic porta l’artista a denunciar la persistència de determinades estructures de poder i a transformar-les en signes visibles.

Després de tants anys dedicats a l’ofici, què és el que més valores avui de treballar amb les mans i amb els materials?

Valoro la connexió amb la natura, les plantes, el color, l’aigua i, sobretot, la connexió amb un mateix que possibilita el treball amb les mans.

Quina és, per a tu, la part més difícil de sostenir un projecte artesà avui? I la més gratificant?

La més difícil és, ben segur, la part econòmica. L’artesania no pot ser mai econòmica perquè no pot competir amb la producció industrial pel que fa al preu.

Per altra banda, l’artesà es veu en la necessitat de fer d’artesà, comercial, comptable i moltes altres tasques per a les quals sovint no està preparat i que tampoc li agrada fer.

La més gratificant és l’obra acabada i el camí recorregut per arribar-hi.

Per acabar, quin titular t’agradaria llegir algun dia a la premsa?

El Museu Molí Paperer de Capellades és declarat Museu Nacional del Paper.