TALENT ARTESÀ: Montserrat Carafí i Ferrer
Montserrat Carafí Ferrer és ceramista, artesana i una creadora incansable amb arrels profundes en la terra. La seva trajectòria vital i professional és una oda als oficis, a la senzillesa de les formes i a la bellesa que neix del fang treballat amb les mans. Des del seu taller a Sant Joan Samora, molt a prop de l’Anoia, explora la ceràmica des d’una mirada contemporània i emocional. Projectes com Les Gerres de l’Ànima o Boladefang són exemples d’una obra carregada de sentit, simbolisme i connexió amb el territori. En aquesta entrevista, conversem amb ella sobre els seus inicis, el valor de l’artesania avui i el seu vincle amb el col·lectiu ARTISANIA.
Instagram Montserrat Carafí Ferrer
Com vas començar en el món de l’artesania i, concretament, de la ceràmica? Quin va ser el teu primer projecte?
El meu primer record amb el fang es remunta a la infantesa. Jugar entre vinyes, modelant fang, era un joc recurrent i diari. Va ser a dotze anys quan vaig fer el primer pas més conscient cap a la ceràmica, en un taller que duien en Joan i la Camila. M’hi vaig entusiasmar de seguida. Als setze anys ja agafava el tren cada dia per anar a estudiar a l’Escola Massana de Barcelona, on vaig cursar cinc anys d’estudis artístics amb especialitat en ceràmica.
Quan vaig acabar, vaig marxar a Anglaterra, a un curs a la University of Art de Wolverhampton, i després vaig instal·lar-me durant més de quatre anys a l’Escola de Ceràmica i Artesania de la Bisbal d’Empordà, on vaig aprofundir exclusivament en l’ofici del torn.
Ets una persona molt activa i curiosa, que no deixa mai d'investigar i crear. Com neix el projecte de les Gerres de l’Ànima? Què representa per tu?
Sí, soc curiosa i incansablement entusiasta amb qualsevol disciplina o projecte que em ressoni. Però el meu vincle profund i la meva font d’inspiració és, sens dubte, la ceràmica popular. De fet, ja estava molt present en el meu projecte final de carrera, on parlava de peces en desús com ara el càntir.
Les Gerres de l’Ànima són, ara mateix, les peces que em tenen captivada. La idea va néixer un dia al Museu Terracotta, a la Bisbal d’Empordà. Allà vaig descobrir, en una vitrina, un càntir desconegut per mi fins aleshores: el càntir d’ànima o de dol. És un càntir amb doble càmera: una interior, que conté l’aigua, i una altra que l’embolcalla. Aquesta estructura fa que l’aigua es refredi doblement, però també té un gran simbolisme. Em va inspirar a crear aquestes gerres on es fa present la idea de l’ànima —allò que tots som i que ens uneix— i el cos —els cossos diversos i bells que ens sostenen.
També tens una línia de productes que es diu Boladefang. Ens expliques en què consisteix i com conviu amb aquest nou projecte que estàs impulsant?
Sí, entre torns i gerres, fa anys que també desenvolupo el projecte Boladefang (o dorodango, com es coneix arreu del món). Tot i que no és ceràmica en sentit estricte —perquè no es cou—, aquest projecte té molt a veure amb mi i amb la manera com entenc la creació.
Les boles de fang són esferes de terra compactada i polida fins a l’extrem, que contenen al seu interior llavors de plantes silvestres. És una experiència que convido a viure en grups, tant d’empreses com de famílies o amistats. Boladefang reforça la idea de la impermanència i la constant transformació de tot.
Tot i que tens el taller a Sant Llorenç d’Hortons, a tocar de l’Anoia, formes part del col·lectiu ARTISANIA. Què significa per a tu ser-ne part?
És cert que el meu taller és a Sant Joan Samora, a la comarca de l’Alt Penedès, però literalment compro el pa cada dia a La Beguda, que ja és Anoia. Cosa de límits territorials...
Des del primer contacte, em vaig sentir ben rebuda per ARTISANIA. Formar-ne part m’ha aportat informació, formació, contactes, vincles i una empenta que m’ha ajudat a continuar treballant amb més il·lusió. A vegades, el taller pot ser un lloc solitari, i compartir camí amb altres artesans i creadores és un regal immens.
El projecte ARTISANIA aposta per trencar límits i crear xarxa entre creadors i entorns rurals. Com creus que la teva proposta encaixa en aquesta visió?
Quan creus que ni els límits entre comarques tenen sentit, també creus que trencar barreres és sinònim de fer xarxa, de connexió, unió i expansió.
M’encanta la idea que ARTISANIA pugui arribar a abraçar tot el territori possible. Sentir-nos sota aquest gran paraigua que protegeix la ruralitat i l’artesania, i que ens acompanya a créixer amb la dignitat i el valor que mereixen tots els oficis, és una sort.
Amb quins valors del col·lectiu ARTISANIA t’identifiques més?
Amb tots. La connexió amb el territori, la voluntat de teixir comunitat, la mirada contemporània i, sobretot, el respecte i la defensa dels oficis. Tot això em representa profundament.
Si poguessis col·laborar amb qualsevol artista o artesà, viu o mort, qui seria i per què?
Amb la Clàudia, l’última (i meravellosa) cantarera de Mota del Cuervo, a Conca. Allà, per tradició, les gerres i càntirs els elaboraven exclusivament les dones, i ella encara és activa. M’hi aniria ara mateix per aprendre’n l’ofici, que li han transmès generacions de dones abans que ella.
Com veus el futur de l’artesania en el territori? Quins reptes i oportunitats hi detectes?
El futur no el sé, però el present em sembla molt lluminós. Estem vivint una revalorització dels oficis. Fa goig veure com allò fet a mà, amb el ritme respectuós que requereix un ofici, comença a ser mirat amb valor.
Crec que ve una onada positiva, i per respecte als que no han pogut arribar-hi perquè han patit el menyspreu i la desatenció institucional, hem d’aprofitar-la.
Els oficis tenen molt a aportar a la societat i cal reivindicar-los com una opció de futur. M’agradaria veure algun dia que es reconeixen com una via formativa més dins el sistema educatiu.
Quin impacte t’agradaria que tinguessin les teves peces en les persones que les veuen o les adquireixen?
Les meves peces volen evocar la bellesa i la simplicitat de la terrisseria popular del Mediterrani. Malgrat la interpretació contemporània que en faig, intento mantenir-me fidel a les tècniques tradicionals, les terres i els esmalts en verds, blaus, grocs i blancs.
M’agrada pensar que, en veure-les o tocar-les, ens fan recordar els objectes quotidians que van desaparèixer de les nostres llars, desbancats pel plàstic i el metall.
Animaries altres artesans a formar part d’ARTISANIA? Per què?
Ho recomano sense cap mena de dubte. Créixer en comunitat ens fa més visibles, més resistents a les adversitats que sovint ens toca gestionar sols i ens dona força per fer-nos presents davant la societat i les institucions.
Per acabar, quin és el titular que t’agradaria llegir algun dia als mitjans?
Els oficis artesans passen a ser una opció més dins les carreres universitàries.
